El poeta i narrador mexicà José Emilio Pacheco ha estat guardonat amb el Premi Cervantes 2009, segons va anunciar el dilluns la ministra de Cultura espanyola, Ángeles González Sinde.

El Cervantes és el premi més important de les lletres en castellà, està dotat amb 125.000 euros i reconeix la tasca d’un escriptor que, amb el conjunt de la seva obra, hagi contribuït a enriquir el llegat literari hispànic.

Pacheco, nascut a Ciutat de Mèxic el 1939, és poeta, narrador, assagista i traductor. Va començar amb la seva professió literària a la revista “Medi Segle” i ha treballat com a director i editor de diverses publicacions i suplements de cultura.

Entre la seva obra poètica, que li va valer el maig passat el XVIII Premi Reina Sofia de Poesia Iberoamericana, destaquen “El repòs del foc” (1966), “No em preguntis com passa el temps” (1969) o “Des d’aleshores” (1980 ).

En les seves primeres declaracions després de conèixer la notícia, Pacheco va assegurar que no s’ho esperava i que mai havia aspirat a rebre el que ell mateix va considerar “el premi més important de la llengua castellana”.

“Vull deixar clar que aquest premi és per tota la literatura mexicana, que no surt molt de les nostres fronteres”, va dir el poeta en una declaració telefònica a RNE des de Guadalajara (Mèxic), on assisteix a la Fira Internacional del Llibre.

Pacheco va dir també sentir-se “aniquilat” per tants homenatges rebuts el 2009, en complir els 70 anys, i va reconèixer que tanta celebració li causa “molta fatiga”

TRAJECTÒRIA

Pacheco va ser director del suplement de la Revista de la Universitat de Mèxic, al costat de Carlos Monsiváis. També va dirigir la Biblioteca de l’Estudiant Universitari i va exercir com a professor en diverses universitats dels Estats Units, Anglaterra i Canadà.

L’escriptor mexicà forma part de l’anomenada generació dels anys 50, igual que Eduardo Lizalde, Carlos Monsiváis o Sergio Pitol. Especialista en Literatura Mexicana del segle XIX, ha realitzat investigacions com “A l’entorn de la cultura nacional” i “Bellesa i poesia en l’art popular mexicà”.

A més, ha traduït a autors com Tennesse Williams, Oscar Wilde, Samuel Beckett o TS Elliot.

L’escriptor català Juan Marsé va ser el guardonat en l’edició de 2008, per la qual cosa aquest any es torna a complir una llei no escrita per la qual el Cervantes es concedeix alternativament a un escriptor espanyol ia un hispanoamericà. El 2007 el premi va recaure en l’argentí Juan Gelman.

La decisió, coneguda el 30 de novembre a les 3 de la tarda, la va prendre un jurat presidit per José Antonio Pascual, representant de la Reial Acadèmia Espanyola, i format, entre altres, per Luis García Montero, l’escriptora Almudena Grandes, Soledad Puértolas i Juan Gelman.

El passat dimecres 14 d’octubre, a la llibreria Embat, tingué lloc la conversa amb Ramón Bayés sobre el seu llibre Vivir, guia para una jubilación activa, na Isabel Vizcaíno presenta a l’il·lustre convidat i un bon seguit de contertulis gaudiren de valent de l’esdeveniment, una acurada presentació del llibre a càrrec del seu autor, el qual nodrí als assistents dels trets essencials per a fruir la vida. En el vídeo trobareu un resum de la fita, la qual a mi personalment en resultà summament satisfactòria per a evidenciar com la maduresa a la vida ens pot ensenyar a acceptar les excel·lències del que succeeix en cada moment. M’hagués agradat posar-li un fons musical he preferit lincar el trailer de “La vida es bella” així com l’enllaç al film de Frank Capra “Que bello es vivir”, referenciat per Ramón Bayés en el transcurs de la seva maravellossa intervenció.

Presentació del llibre “Vivir soñando” de Paquita Ferragut Carbonell a la llibreria Quars de Palma

Exposició organitzada per l’Organismo Autònomo Parques Nacionales-Parque Nacional de Cabrera. En col·laboració amb l’Ajuntament de Palma, el Museu de Mallorca, el Consulado Francés i l’Obra Social Fundació ”la Caixa”.

El 2009 es compleix el bicentenari de l’inici del captiveri napoleònic a Cabrera. Durant cinc anys uns 9.000 presoners francesos i més de 1.000 d’altres nacionalitats —alemanys, polonesos, belgues, italians i suïssos— procedents inicialment de l’exèrcit derrotat en la batalla de Bailèn, i nodrits posteriorment amb remeses de presoners procedents d’altres batalles, van sofrir un llarg i penós captiveri que va acabar amb la vida d’unes 3.500 persones, encara que la xifra exacta segurament mai no se sabrà. Avui, encara és possible trobar emocionants records del seu pas per l’illa en forma de grafits, botons d’uniformes, artesania o els fonaments dels seus habitatges. Els presos van rastrejar, van caçar i van pescar literalment tot el que els magres recursos naturals de l’arxipèlag van posar al seu abast, i van emprar de manera imaginativa la lectura, l’educació artística dels no instruïts, el teatre o l’elaboració d’objectes artesans per a la seva venda a Mallorca, com a distracció davant del temps inacabable o com a instruments de supervivència i de salut mental. A més, n’hi ha que van escriure les seves memòries, vibrants i escruixidors testimonis vitals. La seva veu ens servirà per conèixer la història i el periple dels anomenats homes de fusta, els oblidats de Napoleó, protagonistes principals d’un episodi singular i poc conegut de la nostra història.

Cicle: Exposicions CaixaForum Palma

Preu
Activitat gratuïta
Per a més informació, 971 178 500

Enguany fa dos segles que a Ciutat es produïren greus avalots: el poble baix assalta el Call. Convé recordar; un poble no és si no fa memòria. I cal fer-ho des d’una òptica política, altrament la cultura esdevé folklore. Cap associació, cap historiador, ni l’Ajuntament de Ciutat, que enguany ha estat capital -en secret- de la Xarxa de Judaries, han estat capaços de fer memòria.
En començar el segle XIX els habitants del Carrer, jueus que no judaitzaven (ja no hem de confondre més judaïsme amb judeïtat), encara eren segregats. L’endogamia al si del grup era seguida estrictament. A més de I’admissió a gremis, a càrrecs polítics, a estudis civils i eclesiastics, els era negada la inclusió a les lleves de I’exercit, malgrat Carles III confirmàs la seva idoneïtat a 1785. Les Milícies Provincials s’amotinaren en ser ordenat, el febrer de 1809, el seu embarcament cap a la guerra contra Napoleó. Feren culpables als del Carrer. Elements reaccionaris de l’Església esperonaren el poble. Els incidents s’allargaren varis dies i foren saquejades vivendes i botigues, donant al foc mobles i mercaderies. Dues cases foren objectiu preferit: la de Guarín i la de Moixina, comerciants destacats del Call.
Succeí el mateix a 1794; i a 1814 i a 1823: cada episodi de rebuig al nou ordre constitucional, s’escenificava amb violència, foc i destrucció al Call. Eren les acaballes de l’Antic Regim i Ciutat es convertí en una “segona Cadis”; la primera, refugi de liberals, i Ciutat, capital de la reacció. La guerra intensifica la dependencia amb Espanya, que exigia homes i diners. En aquests moments de crisi, les autoritats hagueren de conciliar tensions internes i externes a I’illa, en el marc d’un model que ha estat qualificat de colonial per I’historiador L1uís Roura. Les classes dominants de l’Antic Regim se serviren del Call com a valvula per a alleugerir les pressions socials que posaven en perill l’stato quo.
L1avors la població era majoritariament agraria. Més de la meitat deis pagesos eren jornalers i les terres pertanyien a una aristocracia que s’havia anat formant d’entre els més rics mercaders, cristians de feia molt, o de no feia tant. L’Església exercia un ferri i exitós domini ideologic sobre el poble. Els habitants de Ciutat eren menys d’un quart de la població total de I’illa: uns 30.000, i d’ells, uns 2.000, eren els jueus cristians del Cal!. Pero dins aquest petit grup hi havia grans diferencies socials: els pobres, menestrals i petits comerciants, n’eren la majoria. A I’elit del Call, evidentment minoritaria, convivien partidaris de la Reacció i seguidors deis poders emergents: constitucionalistes i liberals (com ho eren Guarín i Moixina). Tots ells però, perseveraven en el secular anhel d’assimilar-se a la societat mallorquina, que obstinadament s’hi negava.
Per que recordar-ho? La comprensió del present no és possible sense memòria històrica, la pròpia, no la dels altres: no podem reduir el coneixement d’aquella guerra als episodis del 2 de maig a Madrid, a l’Agustina de Aragón, apoteosi de I’espanyolisme: aquí, el poble es revolta per no anar a la guerra, i les classes dominants desviaren aquest descontent cap a qui no n’era el culpable.
Els descendents deis jueus mallorquins volem fer memòria, tenim una historia pròpia, que ha de ser escrita també des del nostre punt de vista, el d’una minoria jueva. No ens basta sentir “a Mallorca no hi havia jueus des de 1435″. Sabem de les reticencies de jueus i mallorquins: ningú se’n fa càrrec dels episodis humiliants d’aquest passat.
Hem de recordar, no és poc el que perviu d’aquell temps. L’estructura social del present, les ideologies que formen el nostre caràcter, els diferents posicionaments polítics i culturals, arrelen en aquest passat. El seu desconeixement ens desarma. Després de tot el succeït, tenim dret a triar quin és el nostre poble, quina la nostra identitat, quina la nostra adscripció cultural. La historia real, I’analisi social detallat del passat, ens donara els arguments per fer-ho; el desconeixement, les comuns falsetats, les grosseres simplificacions, ens posaran en mans d’interessos aliens. Tant fa que això compliqui les coses als que volen dirigir-ho tot, sense escoltar. Sí al turisme “cultural” al Call, però sempre que aquesta ciutat faci la inaplaçable reparació.
Celebrem doncs, en aquest dia dedicat a la cultura jueva, la seva excellencia. Però no oblidem la Història. La nostra, la que més ens atany; el primer pas, si volem seguir el consell de Bernard Lazare, socialista defensor de Dreyfus: “Tu ets jueu;  saps el que és ser jueu? Fes com jo, aprén-ho.”

Ferran Aguiló i Casabona,
escultor